El silenci de Déu

Silenci, un terme mariner que vol dir abaixar les veles. Relacionat, per tant, amb la quietud.

El silenci té una qualitat única: és nostre. Tant o més nostre que la paraula dita. El silenci pot manifestar perplexitat, indiferència o absència. Però també presència, respecte, acolliment, comunió.

Possiblement la nostra època és la primera que pot evitar sistemàticament la quietud i, amb ella, el silenci. El pensament actual presenta el món com una realitat tancada en ella mateixa. Un món que sembla existir sense Déu. D’aquí la por o el dol, per l’absència de Déu. En la nostra, el silenci de Déu té un caire més intens que en altres èpoques. La percepció d’aquest silenci pot passar de ser una experiència mística –«y, aún en el monte, nada», de sant Joan de la Creu– a convertir-se en una mancança fonamental.

No tota la vida espiritual ha de tenir aquestes connotacions, però sembla clar que el «silenci de Déu», que es produeix en les crisis –o que de vegades les provoca– és una part fonamental de l’experiència creient.

El seminari consistirà en veure com el «silenci de Déu» és present en diversos autors de la literatura dels segles XX i XXI. I, mirant de descobrir les causes d’aquesta presència en la literatura, entendre quines interpretacions pot tenir aquest silenci.